NOMS DE LLOC DE LA CLUSA. LA-CLUSA2
TuWeb
NOMS DE LLOC DE LA CLUSA. LA-CLUSA2
ALBUM DE FOTOS BIS 1
ALBUM DE FOTOS BIS 2
ALBUM DE FOTOS BIS 3
ALBUM DE FOTOS BIS 4
ALBUM DE FOTOS BIS 5
 
NOMS DE LLOC DE LA CLUSA. LA-CLUSA2

Part principal del text sobre la toponímia de La Clusa
Per raons d'espai, el text s'ha dividit en dues parts. La introducció és a la segona part (la-clusa2.galeon.com). El text princpal és a la primera part (la-clusa.galeon.com). Les fotos no van lligades amb les dues parts del text(introducció, text princiapal). Com que no hi cabien en una sola pàgina web, s'han repartit entre les dues.


A baix, mapa de la zona de La Clusa i els seus voltants (de Josep Nuet Badia)
la zona de La Clusa
TOPONÍMIA DE LA CLUSA (BERGUEDÀ)
Alexis Rosell / Martí Tubau †


INTRODUCCIÓ

Cap allà el 1976, JM Camarasa i J. Vigo varen decidir que jo estudiés la flora i la vegetació de La Clusa. Jo coneixia Castell de l’Areny per haver-hi estat monitor de nens, el 1969 i 1970, a les colònies que organitzava el Banco Español de Crédito, i Mossèn Jaume Aran. Quan pujàvem caminant fins La Clusa, m’esgarrifava que els nens no sabessin respectar les piles de troncs de boix amuntegats per algun pagès allí dalt, vora Sant Romà. Vaig haver-me de posar violent perquè els retornessin a lloc. Pocs anys després, vaig fer amistat amb la gent de la Clusa; i en particular amb el pagès dels troncs de boix, en Martí Tubau, a qui vaig acabar comprant el Land-Rover que havia fet servir per carregar-los. La família Sañas em va acollir, quan ja disposaven de lloc per a mi, amb tanta hospitalitat que em manquen les paraules per descriure aquells bons temps que ens unien i que varem passar a Sant Romà.

La Clusa és una conca d’uns 10 Km quadrats situada al Nord del terme municipal de Castell de l’Areny (o d’Alareny), a l’alt Berguedà (província de Barcelona, a la Catalunya espanyola). La Clusa queda al vessant llevantí del Llobregat i al bell cim, i ben occidental, de la serralada prepirinenca que s’estén des de Guardiola fins a Ripoll. Limita a llevant amb el Terme de Les Llosses (província de Girona). A migjorn, amb els termes de Borredà i Vilada. A ponent, amb el terme de La Nou de Berguedà. I, al Nord, amb els de Sant Julià de Cerdanyola i de La Pobla de Lillet.

Quan vaig escriure l’article a la revista Muntanya (agost del 1978), als mapes de l’I.G.C, de l’editorial Alpina i de l’editorial Montblanch hi havia molts errors de toponímia i de topografia. O la versió dels mapes no quadrava gens amb la dels pagesos que vivien al país. Després, i potser gràcies al meu escrit, s’han anat esmenant, però no tots. Almenys, als de d’Institut Cartogràfic de Catalunya, gairebé tots. Potser l’error més gros era que situaven el Puig Lluent enlloc d’on és —que és just a llevant del Coll de Grau Pedrís (límit entre les províncies de Barcelona i Girona) —, al costat del Pla de Catllaràs. És a dir, confonien el Pedró (1764 m) amb el Lluent (1637 m). També les fonts estaven mal col•locades i amb noms erronis. Suposo que el treball de camp dels topògrafs devia haver estat fet a corre-cuita. O s’hi van afegir d’altres errors en la transcripció. Jo mateix no estic encara gaire segur d’alguns detalls (com ara on és el Serrat Alt), ja sigui degut als dubtes dels mateixos informants, ja sigui perquè no vaig saber apuntar amb prous referències la localització d’algun topònim.

El treball d’interpretació de les imatges de satèl•lit o de les imatges preses des d’avions de reconeixement ha culminat recentment amb programes com el SIGPAC, Google Earth o World Win. El Google Earth té l’avantatge de poder oferir imatges de vol simulat des de moltes perspectives, no només des de la zenital, i la de poder afegir vinyetes informatives que fins es poden posar a la xarxa, si hom s’ha donat d’alta com a membre informant. Ara, l’inconvenient principal és una deformació del relleu i una imprecisió de les cotes força important (fins a 100 m). De tota manera, apart la perfecció en les imatges i els mapes topogràfics, pel que fa a La Clusa o potser en general, el que manca ara és la informació dels noms de lloc o toponímia, ja que els informants han emigrat o simplement han mort. La Clusa era fa segles un paratge força habitat. Hom diu que hi arribaven a viure 35 persones. Les proves, apart les xifres dels censos, en són els nombrosos guarets ara coberts de prats, o ja de matolls, però sempre amb marges encara en peu que són els que mantenien les terrasses per conrear-hi. També la gran densitat d’ossos enterrats pels voltants del cementiri nou, a Sant Romà n’és una prova.

Em va doldre la mort d’en Martí Tubau (de Cal Pernet, de Castell de l’Areny), qui va ser el principal informant. La Clusa, sense ell, sense la família Sañas, sense el Jordi Rovira (del Molí), sense el Moro (un gos llop excepcional), sense els enormes faigs que encara quedaven al Bac del Molí, i sense aquell clima plujós de muntanya, ja no és el que era. Abans de les turmentes fortes, el cel s’ennuvolava; però els núvols eren llisos i plens de llum verda clara. Després, la pluja es feia tan intensa que les goteres eren habituals a la casa. I a la fressa dels trons s’afegia la dels blocs de granit de quatre pams de diàmetre que rodolaven riu avall empesos per la crescuda. Els vespres de turmenta, s’explicaven històries dels accidents deguts als llamps. Eren històries de la vora del foc, però no eren falses. Vaig viure algunes temporades a Sant Romà. Potser un total de 3 mesos, repartits en 3 anys.

No sé si la catalanitat augmenta amb l’estudi de la toponímia, però jo em sentia de Sant Romà i parlava de La Clusa com si fos la única cosa bona al món als meus amics. I potser més en especial a la meva amiga i companya de carrera L. C., a qui sempre recordaré amb passió quan passi pels Serrat dels Ous. El meu pare també m’hi venia a veure. De fet, va morir d’una manera imprevisible allí; i allí el varem enterrar. Se’m fa difícil ara enumerar un per un els llocs, sense que em vinguin records no ja de l’enamorament, sinó d’altres experiències vitals més o menys perilloses. O de pagesos amb els qui em comunicava molt bé o, fins i tot, amb algun amb el qual la comunicació no era més que una sorruderia competitiva.

Els records més punyents són el de les morts en accident d’alguns coneguts. Mossèn Binèfar havia estat professor meu de religió a l’Institut Tècnic Eulàlia. Ens donava un consell pràctic en cas de guerra: disparar en la direcció adequada però més amunt. D’aquesta manera, els superiors no podrien veure que apuntàvem fora del blanc i no ens matarien, i així tampoc nosaltres mataríem ningú dels del front. Quan baixava del Catllaràs en el jeep, amb el rector de Falgars, anava massa ràpid. Van trobar el cotxe de Vallfogona que pujava a velocitat lenta. Per por de no xocar, el jeep va fer cap massa a la dreta i va volar precipici avall, deixant l’home de Vallfogona ben estorat. Un altre accident similar va passar a l’Escalell. Un jeep va anar costa avall. Podíem veure allí encara les restes del vehicle. Jo mateix vaig estar a punt de volar per aquest penya-segat avall un dia si no hagués estat per una mata d’espernallac em va salvar la vida. Els còdols del vessant sota la pista van fer de corró i vaig anar caient avall i apropant-me al precipici, fins que la mateta florida a la que em vaig agafar va aturar del tot la caiguda. Tot un esglai i molta sort que vaig tenir. Algun altre accident mortal amb jeeps havia passat també entre l’Escalell i La Deixesa.

Pel que fa als llamps semblava que el nombre de persones mortes era similar al de les que només quedaven enrampades. Les zones més propenses eren el Serrat dels Llamps i les Saleres, i la Baga de Picamill, vora els cingles que divideixen la Baga de Dalt de la de Baix. També m’impressionava la història que explicava en Martí Tubau arran del Grapissot. Es veu que un gos que solia campar lliurement va espantar un dia un ramat d’ovelles vora aquest cingle, i totes una per una van anar despenyant-se. La cosa va a anar a judici i el propietari del gos va haver de pagar una bona indemnització al de les ovelles.

La Clusa segueix essent un lloc de peregrinatge pels boletaires. Amb el millor estat de la pista que puja des de Vilada i els vehicles tot terrenys cada cop més adients, ara són dotzenes i dotzenes les persones que, abans que es faci de dia, ja hi són per anar-hi a caçar bolets quan n’és el temps. Però al Catllaràs són centenars, si no milers. I molts són andalusos. Això e xoca més que no pas veure alemanys a Castell de l’Areny o francesos al Pla de Catllaràs o nigerians a Berga. De maduixes ja o se n’hi fan com abans. Les maduixes proliferen quan el bosc s’ha tallat fa poc. I de Flor de Neu (*Leontopodium alpinum) ja se’n fa ben poc al Catllaràs vora els cims de La Clusa almenys. Potser degut a la recollida excessiva o potser pel canvi climàtic. Les Sabatetes de la Mare de Déu (*Cypripedium calcelus) eren molt abundants al Catllaràs més avall del Prat Gespedor. Potser les vaques se n’han menjat bona part.

Les pastures segueixen essent el bé més preuat de La Clusa junt amb el bosc. S’hi han anat posant tanques electrificades per estalviar feina de vigilància als vaquers. De la venda de la fusta se’n sol treure el que calgui per millorar la carretera, per posar electricitat a la casa de pagès, o per alguna altra millora.

El nom de La Clusa és fàcil que vingui del relleu abrupte que volta aquesta conca gairebé per tots els costats. Hom podria imaginar que Sant Romà té alguna cosa que veure amb els romans. Vaig escriure una nota a l’assemblea comarcal d’estudiosos celebrada a Berga, relacionant les plantes de La Clusa amb els remeis que empraven els antics romans. Però l’obra meva principal ha estat la tesis de llicenciatura sobre la flora i la vegetació de La Clusa (inèdita), de més de 800 pàgines, i que vaig presentar a la Universitat Central de Barcelona (facultat de biologia, departament de botànica) el 1978. També, i amb la col•laboració amb R. Vallejo i J. Bech, vaig escriure un nota sobre Crio-Bormion (Gentiano-Trifolietum montani = Gentiano-Primuletum intricatae) al sòl bru eutrof criptopodzòlic humífer de la baga del Serrat de l’Amorriador, vora el Pla de Catllaràs. Vaig col•laborar també en un escrit sobre la vegetació i les aus de La Clusa que van fer Antoni Borràs i Lluís Colom l’any 1975 com a treball de curs, de la facultat de biologia.


DELIMITACIÓ GEOGRÀFICA DE LA CLUSA

La Clusa és fàcil de delimitar. És la capçalera de la riera de Vilada, a partir del congost de l’Escalell, al WNW del nucli de Castell de l’Areny. És dins el fus 31T i els quadres DG 17 (i DG16) del reticle UTM. I la franja entre 42 º 10-12 ‘ N i 1º 57-59 ‘ E. I les altures des de 1165 (l’Escalell ) fins el Serrat Negre (1774 m). La conca s’allarga en direcció NE – SW. Fa uns 5 Km en aquesta direcció i de 3 Km a 1 Km en la transversal. En general les roques són eocèniques. La Baga de Picamill està formada per roques calcàries blanques i argiles rogenques del garumnià superior lacustre o montiense (com passa també al Catllaràs), i la resta per conglomerats montserratins del eocè marí superior (ludiense). Les roques cretàciques (campaniense) apareixen al SW del Sobrepuny. Els cingles són més abruptes i potents a la perifèria del Sud i del Sud-Est. I més suaus o absents a ponent. Al Nord no són pas a menystenir. Ara, cap al NE hi ha una llenca, la continuació de la carena que arriba fins a Sant Jaume de Frontanyà, sense cingles, però amb vessants molt abruptes. Les panoràmiques més espectaculars a La Clusa potser són les que hom pot veure des de Les Calamites (una mica ja fora el límit estricte, camí entre el Ras de Clarent i el Coll de Grau Pedrís). I Al Catllaràs, sens dubte, la que hom pot divisar des del mirador del Roc de la Lluna, a 1 Km a ponent de la casa d’Arderiu. Les zones properes eren aprofitades a principis del segle XX per extreure’n carbó en galeria. A La Clusa destaca la mina d’ambre a la Baga de Picamill, però també aquí els recursos eren molt limitats. Una estranya comunicació s’estableix entre el Quintar de Clarent i la part superior dels Rocs de Castell, mitjançant galeries subterrànies descobertes cap el 1990 pujant per les roques més amunt del camí de Castell a Les Pilones. Però el punt d’unió més emblemàtic entre La Clusa i la zona del nucli de Castell de l’Areny és el Pas de l’Escalell. Abans del 1954 no hi havia cap pista. Només un camí que les mules havien de passar trepitjant una passera de fusta clavada al cingle de roques blanques. Diguem que durant la petita edat del gel (1500-1900) la neu era molt abundant a La Clusa a l’hivern. Per tant, l’únic pas que quedava una mica acceptable era aquest.

Un any, la família Sañas, que va estar-se de masovers a Sant Romà el darrer terç del segle XX, varen quedar aïllats durant una setmana a causa de la neu. Ara, a principis del XXI, sembla que el canvi climàtic sigui irreversible. Gairebé ningú creu que pogués haver-hi hagut una mini-estació d’esquí sobre el Pla de l’Orri. O que el saltant d’aigua de l’Escalell fes una fressa aterridora. Ara gairebé no baixa aigua per les rieres i el saltant és sec, bona part de l’any. Tan sec, que els escaladors aprofiten l’estret engorjat per practicar-hi escalada. Han passat els anys gloriosos durant els quals el cortal del Pla de l’Orri produïa mig miler de tones de patates l’any. Hom deia que si era l’embassament de la Baells que concentrava la pluja només sobre l’aigua embassada. O potser era la tèrmica de Cercs la responsable de la sequera. I jo afegiria, la tala del tots els arbres gegants, i la supernova que ha esclatat recentment vora Andròmeda i que envia molts rajos gamma cap el sistema solar; i la contaminació de l’aire pels vehicles també. Fa temor veure rieres abans plenes de truites de riu, com el rec de Cabanelles al seu pas per Les Encantades, ara del tot seques o gairebé.

El perímetre de La Clusa podria començar a l’Escalell que en seria el seu llambric o punt de comunicació alimentària. De l’Escalell cap el SW la carena molt boscosa a la baga és plena de Pi Roig i Faig, i fins hi ha un gran Avet, mentre que al solell és coberta d’un alzinar força càlid, on s’hi poden collir tòfones. El cim de poc més de 1500 m s’anomena El Roig, degut al color amb que semblen tenyits els petits penya-segats que el volten. 1 Km a ponent té una rèplica, de 1655 m, el Sobrepuny, de color predominant blanc. Ambdós cims són una formació curiosa visible des de molt punts conca del Llobregat avall. Els dos curullen la Baga de Picamill, que en realitat té un apart alta i una baixa, separades per una sèrie de penya-segats verticals blancs de doble vessant vertical, a l’estil de les roques del Catllaràs. Aquesta baga ara és força boscada i ningú pensaria que alguns socis del Centre Excursionista de Catalunya, cap el 1932 pensaven que la tala que s’hi havia fet seria la fi del bosc per sempre més. Entre els dos cims hi ha dues colades, la Colada de Baix i la Collada de Dalt, que culminen respectivament la Baga de Baix i la Baga de Dalt de Picamill. És una zona argilosa que dóna vistes a la zona força poc poblada, seca i molt calorosa a l’estiu, entre La nou i Vilada. Baixant 1 Km cap el Nord per la carena boscosa, arribem gairebé als 1400 m, al col de la Plana. És el nexe d’unió entre La Clusa i La Nou. La Nou de Berguedà és un poblet famós per la seva replica molt menys voluminosa del santuari de Lurdes al Pirineu occità central. De fet, d’aquest santuari se’n diu Lurdes de la Nou. S’hi arriba per carretera asfaltada. Amb tot terreny la pista que puja per Guirols i Espades cap el Coll de la Plana és força practicable. Duu fins al Rossinyol, passant pel mig de les dues cases. Els camps del Coll de la Plana solen ser bons productors d’ordi de cervesa. Pujant cap el Nord arribaríem a la Morrera d’Espades (1572 m). És un mirador voltat de petits cingles llevat de la part Nord. I 1,5 Km més al Nord del Coll de la Plana trobem el cim de Fulleracs (1661 m) quer fa de partió entre el vesant de La Nou i el de Malanyeu (un poble situat més al Nord de nucli de La Nou). Just abans d’arribar al cim, una mica més al Sud, doncs, hi ha un planell que hom anomena el Planell de la Font dels Avets. D’aquí cap al NW surt un caminat que duu a la font dels Avets, sobre la Tor, gairebé a 1 Km a Nord de la casa d’Espades. De Fulleracas en amunt la carena es fa molt planera i suau i pren la direcció NE. A uns 600 m en aquesta direcció trobem el Cap de la Baga de Cabanelles, a uns 800 ma ponent d’aquesta casa recentment rehabilitada tant pel que fa a l’habitatge com al corral. La suau colada entre Fulleracs i el Cap de la Baga de Cabanelles s’anomena segurament el Portell del Porc. Seguint uns 700 m més envers el NE la carena segueix essent plana i suau i arriba al Colet de la Font del Tudó. Uns filats electrificats ens destorbaran el pas segurament en algun punt del trajecte. D’aquest coll baixen cap a ponent senderols que ens durien a Malanyeu o a Sant Julià de Cerdanyola endinsant-nos per fagedes molt ombrívoles i pendents. Però en direcció SW, trobarem un senderol que ens durà a la Balma de Crisp, una petita cova de parets enfosquides per la humitat de la baga. Del collet cap amunt la carena es va corbant i es va fent abrupta tot i culminant una mena d’amfiteatre al Nord de Cal Serra. El cim culminant, el Roc de la Clusa, té aspecte montserratí. Si baixem cap a llevant ja, trobarem la Collada de Sant Miquel, per on passa la pista que puja des de Sant Romà passant pel Serrat dels Ous, Cabanelles i la Baga de Cal Serra, vessant occidental del Serrat Negre. El Serrat Negre arriba més amunt que cap altre cim de La Clusa (1774 m). Entre la Collada de Sant Miquel i el Pla de Catllaràs, encara en direcció cap a llevant, trobem el Pla de la Clusa, just al Nord del cim del Serrat Negre. És una zona molt boscosa, amb molt Pi Negre (*Pinus mugo ssp. uncinata i *Pinus x digenea). Entre el Pla de la Clusa i el Pla de Catllaràs encara podríem anomenar una petita carena o contrafort suau anomenada Costa LLitze i el collet ja més proper al Pla de Catllaràs, el Collet Llebató. Una mica més al NE de la Collada de Sant Miquel la pista té un trencall que baixa fent una llaçada cap a ponent fins vora la Font del Llop, i Baga de Fontanals sis llaçades més avall (o 200 m més avall), es bifurca en T. El trencall de ponent va cap a Sant Julià de Cerdanyola. El de llevant cap el Catllaràs (Vallfogona i Falgars, o al Catllaràs pròpiament dit: Prat Gespedor, Joc de Pilota). El Pla de Catllaràs és un punt dels més emblemàtics ja que connecta La Clusa amb el Catllaràs. La zona de Prats s’allarga vers el Sud al Planell del Bac (fins a 1650 m) i cap a llevant puja, per la Baga del Serrat de l’Amorriador, fins la Collada del Pla de l’Orri, indret també molt visitat pels turistes caçadors de bolets. Al bell mig del Pla de Catllaràs destaca el Roc de Catllaràs, una mena de castell natural d’uns 15 m d’alçada i que arriba als 1664 m sobre el nivell del mar. La pista que baixa cap el SW duu al Pla de l’Orri. La que baixa cap el ENE duu al Coll de la Ceba, on es bifurca. El ramal de l’esquerra duu a Vallfogona i a Falgars, i el de la dreta al Catllaràs (Prat Gespedor, Font Saragossa, Joc de Pilota, Roc de la Lluna). Des de la Collada del Pla de l’Orri la pista emprèn la direcció SE passant pel vessant solell del Pedró (cim que arriba als 1764 m). Abans d’arribar al Clot de la Font Negre gira a la dreta vers en SW per baixar cap a la casa del Pla de l’Orri. El ramal que segueix sense girar és dolent i puja cap el Coll Pan (1689). Coll Pan queda exactament al Sud del Cap de la Baga Alta (1759 m). Entre El Pedró i el Cap de la Baga Alta hi ha el Coll d’Ardericó, però tota la carena té poca visibilitat, per l’espessor del bosc. El perímetre de La Clusa emprèn de Coll Pan al Sud una carena anomenada el Serrat del Llamps. El primer tram és força planer i discorre entre Ginebrons. Però arribats al nivell de 1675 apareix una costa abrupta, des del cim de la qual ja es pot albirar la tremenda clotada del Mort, mig de Barcelona mig de Girona. El cim que la culmina per llevant és el famós Puig Lluent. I el Coll, ja fora la Clusa que uneix el Cap de la Baga Alta amb el Puig Lluent és el Coll de Grau Pedrís. Des d’aquest coll hi ha un caminet marcat com a GR-4.1 que venint de Sant Jaume de Frontanyà porta cap al Ras de Clarent, collada situada 1 Km al Sud de Coll Pan. Entre Grau Pedrís i el Ras de Clarent hi ha un indret molt espectacular: Les Calamites (o Cal Tibat). És una casa troglodítica situada en un petit replà herbat al cim del contrafort que separa el Clot del Mort de la Canal Curta (més a ponent). [De fet Les Calamites és 200 m més a llevant del que marca el mapa de Josep Nuet Badia. I el nº 42 correspondria ala Balma del Rei, que al mapa queda reflectida com a nº 24)]. El Ras de Clarent (1573 m) és un pla també força espectacular. S’hi pot gaudir d’una vista magnífica envers el Sud, cap a Castell de l’Areny. Del Ras de Clarent, el límit de La Clusa emprèn la direcció SW. La carena és força estreta i de mal passar. Primer té un promontori que arriba als 1602 m que potser s’anomena el Cim de la Canal de la Groma. El capdamunt de la Canal de la Groma és força pintoresc i trencat. S’anomena el Collet del Teix. Seguint cap el SW arribem al segon cim de la Baga dels Rocs de Castell. És el Cim de la Baga pròpiament dit (1610 m). En contrast entre el solell i la baga dels Rocs de Castell és molt acusat. Recentment alguns anomenen el cingle ampli i molt solell sobre Castell amb el nom de “Serrat de les Àligues”, però Martí Tubau deia que al poble ells mai no l’havien anomenat així. Una espessa fageda cobreix la baga, mentre que una roureda esclarissada i barrejada amb alzines pobla el solell. Del Cim de la Baga envers el SW la carena baixa abrupta. A 1394 m planeja una mica. És on queden les restes d’una caseta de suport pel telefèric que havia de baixar la fusta cap a Castell de l’Areny. Però com que no va funcionar massa bé, se’n va construir una altra de més reduïda més avall. [De fet, 200 m al SE del nº 44, del mapa de JNB]. El vessant des de Les Pilones es fa ample de 500 m però molt abrupte. Hi ha dos relleixos molt inclinats separats per cingles una mica tenyits ja de roig i infranquejables si no és amb material d’escalada. Clar que l’estructura no és del tot perfecte i hi ha uns quans relleixos més però molt estrets i cap el final l’estructura es desfà en un morro abans del saltant de l’Escalell. Les Pilones és el punt de connexió entre Sant Romà i Castell de l’Areny. De Les Pilones (1394) el camí de baixada té uns 2 Km fins a Castell. I cap a Sant Romà (1365 m) uns 1.5 Km. Total, entre anar i tornar, uns 7 Km amb un desnivell acumulat de 900 m. Ho aclareixo per un cas que em va passar. Era ja gairebé l’hora de sopar a Sant Romà i vaig preguntar al Martí Tubau quan de temps em calia per anar i tornar a Castell. M’assegurà que no tindria pas temps de fer-ho abans de sopar. I al cap d’una estona assentia amb el cap, com volent dir-me: “Veus com ja t’ho deia, que no hauries tingut pas temps”. Però la meva resposta el deixà bocabadat: “Però si ja hi sóc anat suara i en sóc vingut”. No recordo que hi havia d’anar a fer a Castell, però em va donar temps de fer-ho. Ara, això sí, vaig córrer tota l’estona. Entre anar, fer el fet i tornar, hi devia estar menys de 40 minuts. Aquest camí forma part del GR-4 ara. Ve de la Quar i va cap a La Pobla de Lillet.


ELS HABITANTS DE LA CLUSA

El nivell de català a La Clusa era dels més elevats que he sentit a Catalunya. La senyora Maria Corrius emprava força mots que no surten al diccionari i estic segur eren la quinta essència de la llengua catalana. De fet, el parlar de La Clusa em va servir per passar l’examen del nivell C de català. En cas de dubte, em preguntava com ho haguessin dit a La Clusa. Els Sañas no es burlaven mai de ningú que patís, però sí de qui els parlés un català inintel•ligible tot fent-los creure que era català del bo. Reien sempre que algú deia: Vas, enlloc de got. Explotar, enlloc d’esclatar. Cascada, enlloc de saltant d’aigua. Buscar, enlloc de cercar. Plaços, enlloc de terminis. Potser l’expressió que més els feia riure era “anar a buscar maduixes”. Suposo que entenien “posar bosc dins les maduixes”. L’expressió típica de La Clusa: “Les persones s’encontren que les muntanyes no” la vaig sentir també a la Saboja italiana, on es parla una mena d’occità també, i on hi ha també una més famosa Clusa.

La comunicació entre les cases aquí es feia per senyals amb llençols. Sempre vora una casa es pot veure la propera. Així podríem construir una V, el braç esquerra de la qual correspondria a Cal Serra i Cabanelles; i el dret a Sant Romà (i el Molí) i el Pla de l’Orri. El vèrtex seria Ca l’Hereuet. També podríem imaginar una lletra lambda, la diagonal principal de la qual seria la línia entre Espades, el Rossinyol i Sant Romà. I el camal desviat basal seria la línia entre el Rossinyol el Clot i les Cases (de Castell).


Línies imaginàries
Casarull (del Molí)
El Casarull, el gos (dels Rovira) del Molí, cap a l'any 1977.


la-clusa.galeon.com
L'altra part del text.


ESCRIU-ME:
<strong></strong>M'interessa la teva opinió